Les Illes Medes ens son molt familiars per sota l’aigua, quasi tant com el Montseny. Conegudes també per sobre en haver-hi fet mes d’un treball, però sobretot inconfusibles des de fora, tant si es de la vora com de lluny.
Un estrany desig, una espècie de conjunció com la de la Lluna i Venus del dimecres 29, em va portar a sortir a les cinc del matí per ser a L’Estartit a les 6, veure la sortida de la Lluna, i néixer el dia amb una sortida de sol molt freda i poc vistosa.
De nou només el soroll del mar, les gavines i la soledat, a l’hora que la pau i la màgia, em van fer companyia durant tota l’estona. Després, un lleuger passeig matinal a dalt de Montgó i les primeres incipients orquídies, unes barlies, la van acabar d’omplir.
Son coses que cal fer mes sovint, ja que la darrera vegada que vaig veure una sortida de sol a la platja de L’Estartit, va ser la matinada d’un fred febrer de 2009...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada