Panoràmica

Un cop mes, amb l’afició de pujar sempre cap amunt, i moltes vegades, de caure pel camí, encara que sovint, compensa l’obsequi a les caigudes....

Després de molts anys d’anar-hi al darrera, aquest dia varem pujar al castell de Viñaza (Los Calpes, Castelló), quatre runes mal, per no dir-ho pitjor, cuidades, amb una petita ermita entremig (l’ermita dels Àngels)....

La pujada, no massa dura, cosida de magraners amb els fruits esberlats de madurs, i qui sap, ja potser del fred....

Un cop a dalt, la visió panoràmica pròpia quasi de la proa d’un vaixell, tot l’embassament, fins la presa, muntanyes, barrancs, parets i cel, com en pocs llocs es pot tenir tant oberta.... i tant a prop del cel, i de l’aigua, i de la terra, i de tots (quasi) els elements....

Per quedar-t’hi mols minuts, hores, tal vegada dies....

Per desconnectar, per arrencar el vol cap a no sé on...

Qui sap...

Però sempre, com a mínim, per a tornar-hi, amb el desig de retrobar aquells sentiments allà dalt....

De dalt de tot..... a sota de tot

Com que tenim molta corda, el mateix pugem al mes alt que podem ( o ens deixen), que baixem fins on la natura ens permet.

En aquest cas, la Cova Negre de Montanejos, a 48 km. d’Onda (Castelló), ens ha donat la oportunitat de baixar fins on la llum ens ha permès.

Només voldríem afegir, que pels amants de la natura, Montanejos i les seves rodalies no ens les acabarem, per molts anys que faci que hi anem, ni durant els que ens restin per a seguir-hi anant...

El llaminer Penyagolosa

Pujar al cim del Penyagolosa (1.813 m) ha estat tot un nou repte. Diguem-ne nou repte dintre del nostre nou esclat de reptes.

Encara podem tenir confiança i creure en l’amor i el respecte per la natura, per la quantitat de gent que trobes en aquests indrets gairebé sempre llunyans, amb quelcom en comú: caminar, gaudir del paisatge, respecte per el entorn, solidaritat, germanor, coses que ja no solem trobar en la ciutat i condicions que estan pràcticament en període d’extinció

Nou repte desprès d'una recent conquesta...

Un cop mes, i encara que aquesta vegada l’emblemàtic Pedraforca no se’ns ha volgut mostrar sencer, sinó embolcallat amb una suau nuvolada, que amb un temptador ara et veig, ara no et veig, ens ha convidat a provar de tornar-lo a abraçar, en les seves característiques “grimpades”, properament, i qui sap, a lo millor amb una mica de neu i tot....

I aquest cop si que l’Ariadna, encara que la tartera li sembli molt alta, també si ha apuntat, fins el final, passi el que passi...

A veure si ho aconseguirem !!

Seguiremos informando.

Firmado: El equipo médico habitual