Un cop mes, amb l’afició de pujar sempre cap amunt, i moltes vegades, de caure pel camí, encara que sovint, compensa l’obsequi a les caigudes....
Després de molts anys d’anar-hi al darrera, aquest dia varem pujar al castell de Viñaza (Los Calpes, Castelló), quatre runes mal, per no dir-ho pitjor, cuidades, amb una petita ermita entremig (l’ermita dels Àngels)....
La pujada, no massa dura, cosida de magraners amb els fruits esberlats de madurs, i qui sap, ja potser del fred....
Un cop a dalt, la visió panoràmica pròpia quasi de la proa d’un vaixell, tot l’embassament, fins la presa, muntanyes, barrancs, parets i cel, com en pocs llocs es pot tenir tant oberta.... i tant a prop del cel, i de l’aigua, i de la terra, i de tots (quasi) els elements....
Per quedar-t’hi mols minuts, hores, tal vegada dies....
Per desconnectar, per arrencar el vol cap a no sé on...
Qui sap...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada