Se’n va la nit i arriba el dia

Les Illes Medes ens son molt familiars per sota l’aigua, quasi tant com el Montseny. Conegudes també per sobre en haver-hi fet mes d’un treball, però sobretot inconfusibles des de fora, tant si es de la vora com de lluny. Un estrany desig, una espècie de conjunció com la de la Lluna i Venus del dimecres 29, em va portar a sortir a les cinc del matí per ser a L’Estartit a les 6, veure la sortida de la Lluna, i néixer el dia amb una sortida de sol molt freda i poc vistosa. De nou només el soroll del mar, les gavines i la soledat, a l’hora que la pau i la màgia, em van fer companyia durant tota l’estona. Després, un lleuger passeig matinal a dalt de Montgó i les primeres incipients orquídies, unes barlies, la van acabar d’omplir. Son coses que cal fer mes sovint, ja que la darrera vegada que vaig veure una sortida de sol a la platja de L’Estartit, va ser la matinada d’un fred febrer de 2009...

Se’n va el dia i arriba la nit

Una vegada mes el rumb de la meva barca em porta al cap-tard, la foscor i la nit, que moltes vegades suposen mes soledat, mes tranquil•litat o mes pau. Si ho fas sol potser puguis trobar mes aquestes sensacions. Si ho comparteixes amb algú mes, parella o amics, sembla que gaudir-ho amb companyia t’ompli d’una altre manera. Avui encara estic a la recerca de moments i situacions dels meus llocs coneguts, i desconeguts a l’hora, o com diu un bon amic, dels “racons dels meus somnis” (Pere Soler).

El regal de Reis

Tarda del 5 de gener. Escapada controlada a algun racó proper, cercant novament imatges diferents, tot just abans de que els Reis surtin cap els pobles. El cap-tard sembla que només donarà alguna imatge gris i anodina, que després sense mirar-la gaire, esborraré. Vas pujant muntanya amunt, i fins i tot et sembla que el cotxe ja ho fa sol. De cop, veus que el cel comença a agafar color, però ja no seràs a temps d’arribar allà on volies... Et pares, deixes el cotxe mig penjat, t’estires sobre el fang de terra, sense trípode i quasi sense res, i amb molt fred. Improvises unes imatges, deixant que la llum entri sola dins la cámera...i pocs minuts desprès ja s’ha acabat. No era el que volia, però tal volta ha sigut millor, o segurament molt diferent... Un regal, el regal de Reis.

A la recerca de la Calma perduda

Encara no se molt be si es l’edat, si es que hi ha tanta pau i tranquil•litat, o be es que m’estic tornant home llop, que m’agrada sortir al captard, veure la posta de sol i esperar una estona fins que el mantell blau i estel•lar es va estenent per sobre meu, com a dins d’un temple o piràmide egípcia. Si a mes aquest lloc es el Montseny, o el Pla de La Calma en aquest cas, ja no hi falta quasi res...es un moment de comunió i soledat total amb la natura.