L'instant decissiu

Henri Cartier-Bresson parlava de l’instant decisiu. Recordo ja fa molts anys, quant començava a barallar-me amb la fotografia, que va ser un dels meus primers mestres i del que vaig procurar impregnar-me de llibres, imatges i exposicions. Encara que solc fer mes fotografia de natura, mai m’he deixat la càmera a casa si faig un tomb per ciutats o pobles. Barcelona tindrà moltes coses, bones i dolentes, peró m’ha enamorat i m’enamora quasi sempre. Hi he fet llargues i solitàries passejades per molts indrets, antics, moderns, monumentals o arquitectònics, sempre amb una càmera o altre a sobre, i en mes d’una ocasió m’ha passat per davant “l’instant decisiu”. Si el busques es possible que no el trobis, peró si tens la màquina a la ma i a punt, algun cop es possible captar-lo... Ahir tarda la vaig portar a la motxilla quasi tres hores. Només la vaig treure 35 minuts a la Plaça de Catalunya per la llum especial que hi havia en aquell moment, ho vaig provar, i aquell va ser el meu moment decisiu... i n’espero molts mes.

Causalitats

El dia 1 de febrer de 2011 volia pujar al Matagalls després de una impressionant nevada. En deixar el cotxe a l’aparcament vaig fer un company de pujada, en Pere Piqué, company i suport de un dia i a qui no he tornat a veure mai mes. La travessa va ser forta, ja que varem invertir 6 hores entre anar i tornar, totes elles amb els grampons posats, i gruixos de entre 30 i 60 cms. En veure la previsió de temps ahir, ens varem proposar de tornar-hi un cop mes amb la Montse, a veure fins on arribava la nevada. Ha estat genial, amb força vent, fred, i molta menys neu, peró en arribar molt aviat, la acostumada “tranquil•litat” dels matiners ens ha acompanyat fins la baixada. I a esperar una propera, que el Matagalls está molt a prop i sempre es deixa estimar.